“Porque no me miras, di” és una derivada de Martinicos, projecte d’inspiració lorquiana desenvolupat en dos concerts que va ser creat per David Lagos i Leonor Leal per a acompanyar l’exposició En el Aire Conmovido que Didi Huberman va presentar en el CCCB de Barcelona el mes de juliol de 2025. Com a art que és, el projecte està viu, segueix el seu curs, es desenvolupa i canvia fent bona la sentència que Pablo Neruda va dictar a propòsit de Lorca en un homenatge que li van fer a Montevideo en els anys seixanta del segle passat. “Els que ho van matar, no sabien que l’estaven sembrant”. I així és, Lorca és l’escriptor espanyol, després de Cervantes, més universal que tenim. L’obra lorquiana, està viva especialment per als flamencs. Martinicos, és una forma col·loquial, encara que ja en desús, que els flamencs han utilitzat per a nomenar el Follet que va ser el motiu que Didi Huberman va fixar per a l’exposició, Leonor Leal el va visualitzar des del cos i David Lagos des de la poesia contemporània a Lorca, interpretant poemes de Alberti, Miguel Hernández, o del mateix Lorca. La figura de el Duende és una troballa poètica que Lorca va il·luminar en la conferència Joc i Teoria de el Duende que va impartir a Buenos Aires a l’octubre de 1933, després el grapeig que va sofrir la criatura va esdevenir en clixé, en tòpics que s’utilitza per a qualsevol fi però encara així, la figura poètica que va crear és immensa. Els concerts van ser un èxit, tant en el CCCB, com fa uns mesos en l’última edició del Festival de Jerez d’enguany.
Ara arriba a Desvario Flamenco, incorporant temes nous i variables en l’enfocament que l’enriqueixen, el títol “Porque no me miras, di”, fa referència a un poema que Lorca cita en la conferència a propòsit de la tirada que té el Duende amb la mort. “Un mort a Espanya està més viu com a mort que en cap altre lloc del món”, deia Lorca en la conferència.
Leonor Leal (Jerez 1980) Balladora singular, molt versàtil que li permet adaptar-se a contextos molt diversos, es va formar en ballet clàssic i dansa espanyola abans d’iniciar-se en el flamenc. El seu primer espectacle “Leoleolé” (2008) al qual li van seguir “ela ela”(Premi Revelació en el Festival de Jerez), “Mosaico”, “La Mujer Habitada, Fragil” o “JRT pintor y flamenco “ (2016) peça fonamental en la seva carrera que li va permetre treballar amb Mónica Valenciano i María Muñoz (Mal Pèl) amb qui es va obrir un període fecund de col·laboracions amb la dansa contemporània, després van venir “Nocturno” (2018) que a més d’espectacle és una obra de recerca escènica amb la qual ha obtingut diversos premis rellevants, també “Talleres”(2019) i fins a la seva última obra “De Voz, un cuerpo”(2023) un format hibrido que és alhora, Teatre documental, Conferència ballada i Peça escènica on recull experiències de balladores importants ja retirades com per exemple, Blanca del Rei, Merche Esmeralda o Ana María Bueno, per a donar veu a aquests cossos que mai parlen del seu propi ball.