Antonio Gómez “El Turry” és un bon exemple d’aquesta generació que es mou amb pas ferm. No es tracta d’un cantaor, com diria Andrés Raya, dels “que canten el que saben”, sinó al contrari, “dels que saben el que canten”. Té una bona veu, afinació, modulació, té inclinació per la melodia i en els registres baixos es mou amb soltesa, per treure un cante ple de matisos i molt expressiu. 

Té dos discos al seu haber: “Sentir que sueño” (2019), el seu debut discogràfic que va comptar amb la col·laboració de Jorge Pardo, el Piraña, Jerónimo Maya i Jesús del Rosario, entre altres; i “Borracho de Arte” (2022), un disc bastant complet fet amb gust i amb un toc molt personal on en dotze talls ben escollits mostra el potencial que té com a cantaor: tres bulerías diferents, una soleá apolá que titula “Soleá de Grana” per recordar a Cobito i al Niño Jun, una vidalita, una farruca i una mitja granaina no aptes per a altres veus i que, en canvi, ell executa amb maestria, dominant l’espectre de tons que requereix el repte.