Díptico #3 [Landscape + Silencios] forma part d’una sèrie numerada de programes dissenyats a partir de coreografies de curta o mitjana durada, en què els mateixos ballarins s’assisteixen mútuament amb la veu, la il·luminació, els cossos, les seves presències i petits instruments. Una dualitat experimental i sinestèsica sobre el zapateado, el ball flamenc, la percussió, la dansa, l’aleatorietat i el silenci, en què ens podem deixar endur per l’atzar, la improvisació i la llibertat de formes, per l’exploració, pel que és premeditat, o pels reptes i el poder de l’emoció crua, sense filtres.

A Landscape, suite per a ball i percussió interpretada per Yoel Vargas i Rafael Estévez, l’impuls i la inspiració són el zapateado i la percussió de Carmen Amaya i les composicions per a percussió de John Cage, tot proposant una espècie de trobada ucrònica entre els universos sonors de la bailaora catalana i el compositor nord-americà en el Nova York dels anys 40.

Silencios pren com a punt de partida un text del llibre A Year from Monday de John Cage sobre el qual es construeix una conversa des de la cruesa del silenci i des dels nostres llenguatges dansístics diferents, conceptuals i vitals que, amb el pas del temps, s’han fet un i ens permeten situar-nos de manera natural en el lloc de l’altre. Estévez, en el silenci agut del sistema nerviós de Paños —el ritme de la seguiriya gitana antiga—, comprenent els curtcircuits d’un cos que treballa fins a l’extenuació en la recerca de la bellesa, la definició i el perfeccionament del moviment infinit, harmònic, sensible i estilitzat… Paños, en el silenci greu d’Estévez —la rotunditat i el pols ardent del tango flamenc—,que el recorre per tota la sang que s’alenteix densa com la mel, carregada d’avantpassats de procedències inimaginables i d’una intuïció i afinitat amb temps passats que, per edat, no li ha tocat viure, però que són la base del seu llenguatge de dansa.

Tots dos ballant i desconstruint el “silenci” del ball antic per alegrías, escenificant la poesia popular d’alguns cantes flamencs, submergint-nos en el “silenci absolut” de la cambra anecoica de la Universitat de Harvard per experimentar el silenci absolut o deixant-nos travessar per la idea de ballar les músiques de dues ràdios que sonen simultàniament, un concepte utilitzat per primer cop a la composició Imaginary Landscape n. 1 de John Cage el 1939 i que Vicente Escudero exposa com a idea pròpia al seu llibre Mi baile (1947). Dues ràdios, dos sons que es creuen a l’atzar, dos ritmes que conviuen en un mateix ball: nervi i sang. Tots dos des de la quietud i la dansa, des del so i el silenci, des del passat i el present… des de nosaltres mateixos.
[Rafael Estévez i Valeriano Paños]