Israel Galván (Sevilla 1973) va néixer i va créixer en el ball, fill del ballador José Galván i de la balladora Eugenia dels Reis i germà de la també balladora Pastora Galván, la seva irrupció va ser tot un impacte en el món del Flamenc.
Als 21 anys va entrar a formar part de la Compañía Andaluza de Danza que dirigia Mario Maya, un any després va guanyar el Premi Vicente Escudero en el prestigiós concurs de Còrdova, a l’any següent, la Desplante del Festival de la Unió i també el de Joves intèrprets de la Biennal de Sevilla, a partir d’aquí va decidir que ja no es tractava només de ballar bé si no que el que desitjava era utilitzar el seu ball com a relat d’obres pròpies, la seva trobada amb Pedro G. Romero va resultar una benedicció per al flamenc, en la Biennal de Sevilla de 1998 van presentar “Mira, los zapatos rojos, la historia trágica del joven bailaor Felix el Loco”, després va escenificar per al ball, La Metemorfosis de Kafka (2000), Galvánicas (2002), Arena (2004), una incursió en el taurí, sis coreografies on, a mode de preàmbul, Morente cantava textos de José Bergamín sense una altra música que els murmuris del públic en una correguda de toros, a l’any següent va crear La Edad de Oro i va ser Premi Nacional de Dansa pel Ministeri de Cultura, a partir d’aquí les creacions se succeïen a un ritme continu, Tábula Rasa (2006),Solo (2007), El final de este estado de cosas
(2008), La Curva (2010), Lo Real (2012) per la qual va rebre 3 Premis Max de les Arts Escèniques, Fla.Co.Men (2013), ToroBaka (2015), La Fiesta (2017) etc…. peces que en el seu conjunt han fixat un mode de fer en el ball flamenc i en la dansa espanyola d’un artista singular, molt propi, que ha conquistat l’estima i el respecte de tots els públics del món. La periodista brasilera Laura Pacheco, en una entrevista li va preguntar: es considera un artista contemporani? Al que Israel, va contestar “Em considero un ballaor de flamenc amb la llibertat d’avui”.
Rafael Rodríguez, és un guitarrista veterà, molt benvolgut en el sector, els seus primers passos en l’escenari els va donar amb Mario Maya en El Amarg i Ai Jondo! Ha estat guitarrista en el Tablao dels Galls durant 18 anys, molt sol·licitat per a tocar al ball i al canti, ha treballat amb Rocío Molina, Ana Morales, Milagros Menjibar i un llarg etc. en la Biennal de 2008, va obtenir el Giraldillo a la guitarra d’acompanyament i el premi Mario Maya de la crítica.
María Marín, guitarrista i cantant, es va llicenciar en guitarra clàssica en els Conservatoris de Utrera i de Sevilla sota el magisteri d’Antonio Duro amb la qualificació de Matrícula d’Honor, després va marxar a Holanda i va fer un Màster guitarra clàssica en el Conservatori de la Haia i va formar part del projecte de Música de Cambra de Utrech dirigida per Zoran Dukic que va viatjar per tota Holanda. En 2012 decideix professionalitzar-se, és a dir cohabitar els dos mons i mostrar-se en ells. Ha editat dos discos Junio (2018) i Las Tres Marías (2026). Ha participat en Projectes de Vanesa Aibar, Leonor Leal, Projecte Lorca (Juan Jiménez i Antonio Moreno), Pastora Galván etc.